El rol del maestro

Jamás me habría imaginado que el papel del maestro fuera tan difícil y relevante a su vez. Gracias a las lecturas de Jaume Carbonell  y otras secundarias ¿Qué cualidades debe tener un buen maestro?  he podido profundizar en la materia y sacar mis propias conclusiones para ser  una buena maestra. 

Casi todos nos hemos formado en una escuela tradicional, donde el maestro hacía único uso de su libro de texto, vivía solo por y para su asignatura y tendía a refugiarse  en su aula. El maestro del siglo XXI es un ser lleno de motivación, de entrega y creatividad, donde la innovación es sinónimo de "maestro constructivista". 

Este profesorado innovador sabe crear entornos de aprendizaje y provocar la curiosidad del conocimiento. No solo el aula es espacio de aprendizaje, la cultura en sí es conocimiento. Por lo tanto, el buen profesor utilizará diversos recursos para un aprendizaje más práctico: hará salidas a museos, parques, espacios de cultura general o el mismo patio del colegio. Es en estos espacios donde el alumno podrá interactuar  con otros, reflexionar y hacerse preguntas sobre el medio que les rodea. “El conocimiento se logra a través de la experiencia”.

A mi parecer, el papel de la escucha es muy importante. A través de ésta, podemos conocer al alumno en profundidad: saber de dónde viene, quien es su familia, que deseos y motivaciones tiene o que quiere lograr en la vida. El diálogo entre maestro y alumno es fundamental.

También es muy importante educar a través del amor y la confianza. Por esta razón, pienso que ser docente es muy vocacional y a la vez un gran camino para la autorrealización. Si sabes guiar al alumnado por una buena trayectoria, es decir, haciendo que éste desarrolle al máximo sus capacidades y posibilidades; el alumnado agradecerá y valorará esta cercanía, entrega y el ejemplo que da el buen maestro.

La mejor manera de educarles, aparte de transmitirles los conocimientos impuestos en dicho curso, es enseñarles a pensar, a desarrollar su córtex cerebral, a hacerles dudar, a que se hagan preguntas. Como sostiene Jacques Rancière en El maestro ignorante: “Este es el secreto de los buenos maestros: a través de sus preguntas, guían directamente la inteligencia del alumno lo bastante discretamente para hacerle trabajar, pero no hasta el extremo de abandonarla a sí misma”.

Un valor a destacar del buen maestro es la humildad, porque con ella podemos transmitir al alumnado que todos somos humanos y no solo ellos se equivocan. También, hacemos uso de este valor a la hora de introducir los alumnos más desfavorecidos en nuestra escuela, en nuestro corazón. Como dijo Dewey: “La escuela es como una sociedad en miniatura donde se lleva a cabo el aprendizaje de la democracia y el acceso a una ciudadanía libre, crítica y responsable”.

Por último, y no menos importante, destacamos Las Tecnologías de la información y la Comunicación (TIC). El maestro ha de saber aplicarlas e integrarlas haciendo buen uso de ellas. Éstas, brindan enormes posibilidades para el intercambio y la cooperación, consiguiendo tres componentes fundamentales: contenido, pedagogía y tecnología. Es el llamado modeloTPACK. Cualquier profesor que quiera impartir sus clases con tecnología, este modelo le es fundamental y necesario.

Ser un maestro excelente se conseguirá cumpliendo todo lo mencionado anteriormente, además de procurar una disposición a la formación continua, es decir, a lo largo de toda la vida: tener pasión por la lectura, estar al corriente de lo que sucede en nuestra sociedad, tener conciencia del espacio y tiempo en que se vive.

Entrar en una clase hoy en día, significa afrontar el azar, lo inesperado, lo imprevisto. Ser maestro no solo implica enseñar, sino aprender de los demás. Por ello, es bueno combinar la formación colaborativa con la autoformación. 

                                             

Ensenyar o aprendre? Escola tradicional Vs Escola Constructiva

En un principi, l'escola s'ocupava de la cal•ligrafia, de l'oratòria, de la història antiga o la geografia dels països més llunyans i, la família subministrava les bases culturals, així com l'amor per l 'estudi, el costum de l'escriptura o practicar l’escolta activa de les seves lectures i converses. L’escola enriquia aquestes bases culturals amb els coneixements. La majoria d’aquests alumnes tenien que deixar l’escola abans d’acabar l’etapa obligatòria per dedicar-se al món laboral. Ara que tothom va a l’escola són molts menys aquells que poden trobar en la pròpia família les bases-models culturals necessàries. Per a la definició d’un projecte-escola enfocat cap al futur, cap al segle XXI, haurà de tenir en compte tres aspectes rellevants: a) El rol de l’escola i la seva relació amb la realitat exterior; b) El mètode escolar: relació ensenyament-aprenentatge; c) El professorat: el seu paper i la seva formació.

 El paper de l’escola en un projecte educatiu integrat
 L’escola esdevé seu de sociabilització, de recuperació, de teràpia, d’educació esportiva, d’organització del lleure, d’exploració protegida d’un medi ambient altrament de difícil aproximació, més de lloc on confiar els nens. L’escola ha de retrobar la pròpia funció específica que consisteix a permetre que un grup d’alumnes desenvolupin els màxims nivells possibles de les seves capacitats. Ha de saber oferir les motivacions, les competències i les eines que serviran demà en un futur. Les organitzacions socials i estructures públiques i privades han de oferir al nen uns espais, unes possibilitats de coneixement, de contacte, d’experiència. Aquest projecte haurà d’obrir-se a l’escola i així, aquesta, traurà tres beneficis importants: l’escola seria un usuari privilegiat d’aquestes propostes; trencaria el cercle viciós que encadena el docent i l’escola; garantiria una connexió amb tècniques i coneixements actualizats.

 D’un model transmissiu a un model constructiu 
Per veure realment els canvis que hem assolit amb l’escola constructiva anem a explicar com era la transmissiva, també anomenada tradicional.

Igualtat. Tots els alumnes són iguals perquè parteixen des de zero. Les classes són homogènies, dividides per edats, on els alumnes s’uniformitzen vestint-se de la mateixa manera.
Tancament i separació. El nen no sap i és per això que no pot dur a l’escola alguna senyal del que succeeix fora, a l’exterior. L’escola es manté al marge del debat, del dialecte, de les tradicions populars o de les revisions.
Transmissió. L’exemple més significatiu d’aquesta, és la lliçó. El mestre explica els nous conceptes mentre que la feina de l’alumne consisteix en escoltar, memoritzar i repetir.
El grup. La classe assumeix un agrupament individual, estructurat en rengleres de taules orientades cap a la tarima. S’utilitza un llibre de text igual per a tothom.
El programa. L’alumne va progressivament acumulant una sèrie de coneixements, per això, se presenta l’assignatura de forma ordenada, començant pels temes senzills fins als més complexos.
El mestre. El mestre és el que sap, el que imparteix la lliçó, el fiador de la veritat i de tot allò que val la pena aprendre.
L’avaluació. Es basa en el mesurament de l’alumne. Com que la proposta del mestre és igual per a tots, aprendre o no aprendre depèn només dels nens. Aquesta avaluació es farà a través d’exàmens finals teòrics on es sancionarà el nivell de coneixença assolit.
Especialistes, els psicòlegs. Els mestres confien en aquests per separar el nens normals dels problemàtics, assumint la tasca de trobar estratègies adequades per a la rehabilitació i integració d’aquestos.

 En canvi, l’escola constructiva té com objectiu la construcció per part del nens dels seus propis coneixements. A través de l’escola, els aprofundeixen, els enriqueixen i els desenvolupen.

 Diversitat. Tots els nens saben, ja que cadascú ha viscut les seves pròpies experiències. Basar-se en la diversitat vol dir acceptar tot fins als límits més extrems. Per exemple, la minusvalia o la bipolaritat. Els problemes es poden resoldre amb oportunes metodologies i ajuts. També, seria molt important la creació de classes no-homogènies, permetria una organització social de la classe autèntica i una ajuda per al mestre. En aquestes, els més grans serien un model de referència per als més petits.
Obertura. L’espai on vol interactuar aquesta escola és el propi medi. Els nens podran explorar col•lectivament el medi socio-cultural.
El grup. En aquesta escola, el grup constitueix el punt de referència per a la identificació i elaboració dels continguts, tothom contribueix i ha d’assolir els màxims nivells possibles. Els nens implicats poden tenir un punt de vista propi sobre el tema plantejat, cosa que reforça la seguretat dels alumnes. Aquests punts de vista constitueixen la base de l’actuació educativa.
El mestre. Esdevé el responsable del mètode. Ja no actua com si fos el que sap tot, ara, sap com es treballen els coneixement, els plantejaments, els debats. Sap descobrir les motivacions en els nens, sap comprovar el progrés dels alumnes i garanteix a tothom el dret de la paraula. El mestre és un mitjancer on busca i guia la feina en un procés de recerca.
L’avaluació. Cal elaborar estratègies a fi que alumne i mestre s’adonin del que està passant. El mestre haurà de rellegir tot el procés que ha elaborat el nen. El docent haurà d’utilitzar una sèrie de metodologies: documentació de les activitats; lectura i interpretació de les dades recollides; l’avaluació contínua dels nivells de creixement i de la pròpia feina, a fi de facilitar les correccions per assolir els objectius establerts.
El psicòleg. Treballa directament amb els nens i amb els mestres a fi de millorar-ne l’activitat. Seran útils aquelles activitats que proposi i que, realitzades per tots els nens, ajudin a trobar dimensions de coneixença i comunicació desconegudes.

 El mestre. El cercle viciós
 El mestre insisteix en la repetició perquè ha set l’ensenyament que ha rebut durant la seva infantessa. Cal deixar aquest concepte a un costat i basar-se en el model de mestre de l’escola constructiva.

Feu click aquí per veure el vídeo.

Finalitats de l'educació

Entenem per educació al procés de socialització dels individus , a l'assimilació i comprensió de coneixements . L'educació també implica una conscienciació cultural i conductual .

Els encarregats de dur a terme aquesta educació són, en un principi , l'escola i la família principalment , en funció de les facultats de cadascun . Per tant , quan es pretén formar l'alumnat en totes les seves capacitats , escola i família intervenen per aconseguir al mateix objectiu . De l'educació formal s'encarrega l'escola , de la informal : la família i la no formal podria ser un repàs acadèmic o un curs intensiu de llengua anglesa , per exemple.

Segons Delors " La educación encierra un tesoro " hi ha quatre pilars fonamentals en l'educació : el saber conèixer, saber fer , saber ser i saber conviure . Tots aquests pilars completaran l'educació integral de cada individu .

El terme competència sorgeix com a conseqüència de la necessitat de superar un ensenyament que s'ha reduït a l'aprenentatge memorístic , fet que comporta la dificultat perquè aquests coneixements puguin ser aplicats a la vida real .

Als països de tradició catòlica es consideren les idees sobre la realitat , promovent un pensament del saber pel saber . A aquest saber , se li afegeix la concepció que el sistema escolar és de caràcter propedèutic i selectiu; on l'ensenyament s'entén com un recorregut de superació d'etapes successives . Això , ha provocat una pràctica docent en què la formació integral i per a la vida es redueix a una formació integral acadèmica . És a dir , l'escola es redueix doncs a un "instrument de transmissió " de les necessitats que sorgeixen en el camí cap a la universitat . <Els més selectes passaran i els fracassats quedaran> .

Per el contrari, els països de tradició calvinista valoren la matèria i forma , és a dir , la capacitat aplicativa del coneixement . La teoria és important , però el saber portar aquest coneixement a la pràctica és el que determina el vertader ser de la persona . Aquesta pràctica s'aconsegueix mitjançant el saber ser i saber conviure dels pilars fonamentals . El qüestionament sobre la desconnexió entre teoria i pràctica ha provocat un fort corrent d'opinió favorable a un ensenyament de competències . L'escola doncs , ha de formar en totes aquelles competències per al desenvolupament personal , interpersonal , social i professional , superant la funció propedèutica i selectiva . Aquest tipus d'educació entra en els nous sistemes educatius , l'anomenada Escola Nova , on s'abraça el desenvolupament integral de les persones . L'ensenyament ha de formar professionals universitaris molt preparats , però també altres molt ben formats en tots els sectors , especialitats i nivells d'acompliment que , els seran útils per enfrontar-se a les diverses situacions que els depara la vida quotidiana .

Personalment, m'agradat la definició que dona el Foro Mundial sobre la Educación de Dakar (UNESCO, 2000), on diu: “todos los niños, jóvenes y adultos, en su condición de seres humanos, tiene derecho a beneficiarse de una educación que satisfaga sus necesidades básicas de aprendizaje en la acepción más noble y más plena del término, una educación que comprenda aprender a asimilar conocimientos, a hacer, a vivir con los demás y a ser. Una educación orientada a explotar los talentos y las capacidades de cada persona y desarrollar la personalidad del educando, con objeto de que mejore su vida y transforme la sociedad”